TAULA 1 - Ponència: Antidiabètics i risc cardiovascular, llegim la lletra petita

Estudis recents mostren un canvi en el perfil d’utilització d’antidiabètics orals. A banda de la metformina, que continua com a primera opció, les sulfonilurees estan sent desplaçades per altres grups farmacològics més recentment comercialitzats, como ara els inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 , els anàlegs de les incretines i els inhibidors del cotransportador de sodi-glucosa tipus 2 ). Des de que es va observar l’increment de risc cardiovascular associat a l’ús de rosiglitazona, les agències reguladores exigeixen que els nous fàrmacs presentin estudis de seguretat cardiovascular. Els resultats publicats dels iDPP4 i aGLP1 confirmen que aquest risc no supera al del placebo, i fins i tot els dels iSGLT2 (com empagliflozina i canagliflozina), semblen indicar millores, encara que són modestes o inconsistents quan s’analitzen desagregant la variable principal. A més, alguns d’aquests estudis han rebut crítiques importants que n’han qüestionat la seva validesa. En aquest entorn, sembla oportuna una revisió acurada (i crítica) del tema, que situï aquests nous fàrmacs i els seus possibles beneficis-riscos a  llarg termini.

TAULA 2 - Coordinació: Abordatge de la incontinència urinària, optimitzem el flux

La incontinència urinària (IU) és un problema de salut freqüent en la població anciana. Tenint en compte l’evolució sociodemogràfica de la població catalana, ens trobem davant d’una situació cada vegada més prevalent, amb un impacte creixent en el sistema de salut. La pèrdua involuntària d’orina (en quantitat i freqüència suficient) pot ser un símptoma en el decurs d’una malaltia o un signe provat per proves d’urodinàmica, o una malaltia per ella mateixa. En el seu abordatge s’han de considerar cada situació clínica i el tipus d’incontinència urinària. Caldrà tenir també en compte les comorbiditats habituals en les persones grans, factors psicològics, sociològics i econòmics. Pel que fa el tractament, es poden utilizar fàrmacs anticolinèrgics, però s’han de tenir presents els possibles efectes adversos i interaccions amb altres medicaments, un fenomen especialment rellevant quan parlem de gent gran, habitualment polimedicada. En tot cas, un bon abordatge del problema exigirà una bona coordinació entre nivells assistencials.

TAULA 3 - Controvèrsies: Osteoporosi, en què quedem?

L’osteoporosi (OP) i els seus factors de rics, és un problema de salut rellevant. Les fractures osteoporòtiques poden comportar un dolor invalidant i un percentatge elevat de pacients requereixen ingressos perllongats en centres de llarga estada. Però en la seva etapa inicial la malaltia sol ser asimptomàtica, així que com actuar per a prevenir aquestes situacions és una qüestió que genera interès entre els professionals d’atenció primària. Amb tot, alguns aspectes del seu abordatge són temes controvertits en l’actualitat. Més enllà de que la pèrdua de massa òssia es un procés “fisiològics lligat a l’envelliment, per definir l’OP (fora de la lligada a fractura), encara ens basem en les directrius de l’OMS (de 1994) mitjançant un estadístic (T score) que valora la densitat mineral òssia. També alguns aspectes del tractament farmacològic són motiu continu de debat: l’ús de suplements de calci i vitamina D, la durada de les diverses alternatives terapèutiques, la relació benefici-risc de les noves estratègies farmacològiques o el mètode més adequat per al seguiment de la teràpia. I a ningú li passa inadvertit l’elevat cost econòmic d’aquestes exploracions i tractaments, en un entorn que demanda utilitzar els recursos amb la màxima eficiència.

TAULA 4 - Píndoles terapèutiques

1. Dosis d’anticoagulant

La fibril·lació auricular (FA) és l’arrítmia cardíaca més freqüent i s’associa amb un augment de la morbiditat i mortalitat, atès que els pacients que la pateixen tenen major risc de presentar esdeveniments tromboembòlics, com ara l’ictus. Els anticoagulants orals (ACO) redueixen de forma significativa el risc d’ictus, embòlia sistèmica i la mortalitat en pacients amb FA, per la qual cosa tenen un paper molt rellevant en el tractament preventiu d’aquests pacients. En l’àmbit del sistema nacional de salut, tal com estableix l’informe de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, els ACO que actuen sobre la vitamina K (acenocumarol i warfarina) són els fàrmacs prioritzats. Aquests fàrmacs requereixen controls analítics periòdics de l’INR i presenten un nombre important d’interaccions farmacològiques i dietètiques. Com alternativa, els ACO d’acció directa no més es consideren indicats en determinats casos, que s’han de seleccionar de forma individualitzada, considerant les característiques del pacient i de cada fàrmac. Aquests fàrmacs s’administren a dosis fixes i és fonamental fer servir les dosis adequades, atès que la utilització de dosis diferents a les recomanades pot comprometre l’eficàcia i/o la seguretat del tractament.

2. Interaccions farmacològiques

3. Errors mortals/fatals

4. Maneig de les ITU no complicades