Fotografia de Quim Puig

1.- Com heu viscut a rural la primera onada de la COVID?

Amb l’arribada de la COVID i del confinament vam canviar completament el nostre dia a dia.

Els professionals de consultoris vam haver d’anar als centres grans d’un dia per l’altre. A la majoria de consultoris no tenim la infraestructura necessària per poder atendre presencialment les persones amb sospita de COVID amb seguretat. La nostra feina va canviar radicalment i també el tipus d’atenció que rebien les persones.

Des del punt de vista de la població, també va ser un canvi, perquè si volien contactar amb nosaltres havien de trucar al CAP gran, i possiblement no els atendrien les seves professionals de referència donat que ens havíem organitzat en torns de 12h. Però, des de mitjans de maig, en el nostre cas, hem tornat als consultoris.

A part de la COVID, també hem diagnosticat i seguit patologia greu que no podia esperar. Aquestes valoracions, majoritàriament, les hem fet i les seguim fent amb una visita prèvia telefònica i després citant a les persones de forma espaiada a la consulta.

El contacte amb els professionals d’hospital ha sigut habitualment fluid i hem intentat optimitzar les valoracions de consultes externes per tal d’evitar desplaçament innecessaris.

Vam incrementar el nombre d’atenció domiciliària perquè hi havia molta gent gran que s'havia de seguir atenent, i altres pacients que venien al consultori, durant aquells mesos els vam visitar a casa.

Respecte al nombre d’infeccions depèn molt de la zona, per norma general les zones rurals no han sigut tan castigades com les urbanes. Tot i així, encara que no haguessin viscut la COVID de prop amb cap familiar o conegut, la gent va tenir molta por del contagi, sobretot la gent gran. Em va cridar molt l’atenció com parlant amb els "grans" del poble em deien que han tingut més por amb la pandèmia que en temps de la Guerra Civil.

2.- Creus que d’alguna manera el tipus de població i l’edat ha determinat l’impacte de la COVID al vostre entorn?  De quina manera?

El que ha influenciat i molt, ha sigut l’entorn social i d’habitatge. Moltes persones, sense haver de sortir de casa, podien distreure’s a l’aire lliure més fàcilment que en un entorn urbà. Evidentment també han patit les mesures de confinament i de restricció de trobades amb altres persones i en espais tancats, però el fet de no tenir aglomeracions ha ajudat molt probablement al benestar emocional i físic.

També han viscut el fenomen d’arribada d’altres persones que no eren del poble que decidien sortir de les zones urbanes i venir a segones residències a passar el confinament. Aquest fet també ens ha afectat com a professionals sanitaris ja que ens hem hagut d’adaptar per donar-los assistència en el cas que ho requerissin.

3.- Com està ara la situació i quines són les principals mesures que esteu prenen per combatre i prevenir la COVID des de l’atenció primària rural?

Actualment, a la zona on treballo, estem augmentant de forma progressiva el número de visites presencials per atendre problemes de salut no COVID.

A mida que la COVID ens ho permet (i això és diferent cada setmana) anem programant de forma presencial per reprendre les visites de control de patologia crònica no urgent.

Tot això tenint en compte que en relació amb la COVID ens encarreguem del diagnòstic (valoració, realització PCR), seguiment (clínic i gestió de baixes) i estudi de contactes (escolars i no escolars i baixes d’aquests). Tenim una relació estreta amb els centres educatius per tal de controlar els positius i evitar brots.  Tot i que les relacions interpersonals van molt més enllà d'un poble i una escola, el fet de conèixer tota la població ens ajuda a ser més efectius en això.

4.- I com encareu el futur incert?

Amb aquests mesos que portem de pandèmia hem après moltes coses, una d'elles a no programar molt enllà i adaptar-nos a la situació de la millor manera possible. No estàvem acostumats a això, de fet, ens sentim molt més còmodes si ho tenim tot planificat i veiem com es va complint el que hem pensat prèviament. Però ara és diferent, s’ha de fer dia a dia, tenint sempre present que tot pot canviar en qualsevol moment.

Totes desitgem tornar el més aviat possible a poder fer una medicina de família sense COVID. Tornar a tenir la proximitat amb les persones, amb les famílies... ara per ara estem en un moment de “convivència" entre tot el que és COVID (amb tota la sobrecàrrega que comporta) i no COVID.

La població necessita que els donem resposta als seus problemes de salut, incrementats per la situació econòmica i social que tots hem patit en els darrers mesos. Però tal i com tenim les agendes i les consultes ens és quasi impossible arribar al final del dia.

 M’entristeix veure com part de la població no aprecia l'esforç que estem fent perquè no som capaços de donar resposta a tot el que se’ns demana. Sempre hem sigut una professió compromesa amb els nostres, i ara, evidentment més que mai, però després de tots aquests mesos de sobrecàrrega se’ns estan acabant les forces; som humans.