Les malalties al·lèrgiques de la pell inclouen un conjunt d’entitats clínicament i fisiopatològicament molt diferents com ara urticària, angioedema i dermatitis. Totes elles són motiu de consulta freqüent tant als Serveis d’Al·lergologia com a Atenció Primària i als Serveis d’Urgències.

En general existeix molta confusió sobre els termes adients per descriure aquestes malalties. Així, per exemple, sovint s’etiqueta d’urticària qualsevol erupció de la pell o s’atribueix a una al·lèrgia qualsevol lesió cutània pruriginosa.

Enguany, l’objectiu del VI Matí Al·lèrgia Bellvitge ha estat millorar el coneixement sobre aquestes patologies i aportar eines de maneig per a la pràctica assistencial habitual, així com establir circuits de derivació entre els diferents nivells assistencials.

La jornada va permetre compartir coneixements entre hospital i atenció primària, tot repassant conceptes i simptomatologies cutànies.

A la Jornada va intervenir la Dra. Eva Roca, del Grup de Treball d’Al·lèrgia de la CAMFiC, amb la ponència Lesions cutànies: quan sospitar etiologia al·lèrgica?

La urticària

Es defineix com una malaltia de la pell caracteritzada per l’aparició de favasses i pruïja. Aquestes favasses duren menys de 24 hores i desapareixen sense deixar cap lesió residual. Si l’episodi dura menys de 6 setmanes parlem d’urticària aguda, mentre que si dura més de 6 setmanes es tractarà d’una urticària crònica.

Aproximadament 1 de cada 5 persones patirà un episodi d’urticària aguda al llarg de la seva vida, mentre que la urticària crònica té una prevalença estimada d’aproximadament l’1% de la població, essent més freqüent en les dones. Algunes urticàries agudes poden tenir un origen al·lèrgic; en canvi, les urticàries cròniques no tenen una causa al·lèrgica i poden produir-se per un desencadenant de tipus físic sobre la pell (urticàries induïbles) o ser de causa desconeguda (urticària crònica espontània). La urticària crònica té una important afectació en la qualitat de vida del pacient.

El tractament de la urticària consisteix a evitar la causa, si es coneix, i prendre antihistamínics, si cal a dosis altes. Fins fa uns anys no disposàvem de més opcions de tractament per a la urticària crònica espontània, però actualment hi ha possibilitat de tractar amb un fàrmac biològic aquells pacients que no responen adequadament, aconseguint el control de la malaltia fins en un 70-80%(?) dels pacients, segons els estudis.

L'angioedema

Es tracta d’una inflor localitzada que sol afectar zones més laxes de la pell com els llavis, les parpelles, les orelles, la cara, etc. Quan és molt intensa produeix una important deformació de la zona afectada. Habitualment es resol en 48-72h i sol anar associada a la urticària. En alguns casos pot afectar la paret del budell, la llengua, la boca o la via respiratòria superior. Quan apareix de manera aïllada cal descartar algunes malalties hereditàries (angioedema hereditari) o sospitar que tinguin un origen medicamentós (en especial alguns medicaments per a la hipertensió).

La dermatitis

Es tracta d’un terme ampli que s’usa per a aquells processos inflamatoris de la pell que es manifesten com un èczema. Les dermatitis que poden tenir un origen al·lèrgic són la dermatitis atòpica i la dermatitis de contacte.

La dermatitis atòpica sol començar a la infància i es caracteritza perquè s’acompanya de pruïja intensa i sovint rebel al tractament habitual. Evoluciona en forma de brots que afecten diferents parts del cos segons l’edat amb tendència a la sequedat cutània.

La dermatitis de contacte es produeix per una reacció al·lèrgica a una substància que contacta amb la pell i el tractament consisteix a evitar-ne l’exposició.

La dermatitis atòpica afecta greument la qualitat de vida de qui la pateix. Fins fa molt poc disposàvem de poques eines de tractament: cura de la pell amb emol·lients i hidratants, cremes de cortisona i altres fàrmacs durant els brots i antihistamínics. En casos greus es podien prescriure immunosupressors per via oral. Tanmateix, aquests darrers anys s’ha avançat molt en el coneixement dels mecanismes fisiopatològics de la malaltia i això ha permès disposar de noves opcions terapèutiques amb molt bona resposta, com els nous fàrmacs biològics que ja s’estan administrant.

Fotografia de Ramon Lleonart