CAMFiC
Tot i que l’evidència científica sobre els beneficis de l’exercici físic és sòlida i indiscutible, la seva integració en la pràctica diària dels centres d’atenció primària continua sent molt limitada. Metges i metgesses de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitaria (CAMFiC) i de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària IDIAP Jordi Gol (IDIAPJGol) alerten que “no n’hi ha prou amb recomanar exercici: cal prescriure’l, amb pautes concretes, de la mateixa manera que es fa amb un fàrmac”.
Aquestes recomanacions venen avalades per un estudi publicat recentment a la revista Atención Primaria, que conclou que la prescripció d’activitat física a les consultes és poc freqüent i no es du a terme de manera estructurada i individualitzada.
Els autors de l’article afirmen que la prescripció d’exercici físic ha d’anar més enllà de la simple recomanació i aplicar els mateixos criteris de precisió que s’apliquen en la prescripció dels medicaments: establir la dosi adequada, la freqüència, la durada i l’objectiu terapèutic, adaptats a cada pacient.
“Quan parlem de recomanació, el missatge queda massa genèric i difús. La prescripció, en canvi, dona claredat, seguretat i seguiment, i augmenta les possibilitats que la persona incorpori l’activitat física a la seva vida quotidiana”, explica Montserrat Romaguera, metgessa del Grup d’Exercici Físic de la CAMFiC, i coordinadora de l’estudi.
Barreres en l’atenció primaria
Un dels principals reptes que identifiquen els autors del treball és que, tot i la conscienciació dels professionals sobre la importància de l’exercici físic, la seva prescripció és encara escassa. En aquest sentit, l’estudi identifica diverses barreres perquè els professionals de medicina de família prescriguin l’activitat física de manera estructurada: manca de protocols clars i guies de pràctica clínica, inseguretat i falta de coneixement sobre com indicar l’exercici de manera adequada, creences sobre la baixa eficàcia d’aquesta pràctica, dubtes sobre la capacitat del pacient per canviar els seus hàbits, deficiències en les habilitats per donar consell i fer-ne seguiment, la falta de temps a les consultes i la tendència a derivar la responsabilitat a altres professionals, com els fisioterapeutes i les infermeres.
Tot plegat fa que, malgrat considerar-se essencial, la prescripció d’exercici no s’apliqui amb la regularitat necessària a les consultes d’atenció primària.
Factors clau per a l’adherència dels pacients
L’estudi mostra que la clau no és només prescriure, sinó fer-ho bé i amb suport. Segons la recerca, l’adherència millora quan el programa està ben estructurat i supervisat, s’utilitzen eines tecnològiques com aplicacions mòbils, es valoren les barreres i facilitadors personals (horaris, càrregues familiars), es fixen metes clares i assolibles, s’ofereix informació contínua i motivació, hi ha suport social de familiars i amics i el pacient participa activament i percep confiança i competència en el procés.
Cap a un canvi de paradigma
Es en aquest context, que des de la CAMFiC i l’IDIAPJGol es reivindica un canvi de model que incorpori guies clíniques de prescripció d’exercici, formació específica per a professionals i un abordatge transdisciplinari, en què metges, infermeres, fisioterapeutes i altres especialistes treballin conjuntament.
“La salut de la població millorarà si incorporem l’exercici físic com una autèntica eina terapèutica, amb el mateix rigor que es fa amb la medicació. No és un complement, és un pilar fonamental de la prevenció i el tractament de moltes malalties”, conclouen els metges i metgesses de CAMFiC i de l’IDIAP Jordi Gol.
Aquest canvi està alineat amb els objectius de l’Agenda 2030, que aposta per la salut i el benestar de la població en un marc de sostenibilitat, equitat i inclusió.
Beneficis àmpliament reconeguts
Els beneficis de l’activitat física regular són àmpliament coneguts: contribueix a prevenir i controlar malalties cardiovasculars, hipertensió, diabetis tipus 2, càncer de mama i de còlon, i demències. També millora la força, l’agilitat, la flexibilitat i la resistència cardiovascular. A més, redueix el risc de caigudes i osteoporosis en persones grans, ajuda a controlar el pes i millora la salut mental, disminuint l’estrès, l’ansietat i la depressió.
A escala social, l’exercici físic incrementa la qualitat i l’esperança de vida, fomenta la cohesió i genera valors positius com la constància i la cooperació. Tot i això, segons dades internacionals, més d’un terç de la població dels països d’ingressos alts és inactiva.